Premsa

Sota la ciutat. Teatre Lliure. 2016.

http://cultura.elpais.com/cultura/2016/04/26/babelia/1461683293_924852.html






La Pols. Sala Flyhard. 2014. 

Santi Fontdevila. Ara.cat


Juan Carlos Olivares. Timeout. 


Marcos Ordóñez. El País. 


Oriol Puig. Núvol. 
http://www.nuvol.com/critica/retrat-de-familia-hiperrealista/

Ramon Oliver. Què fem? La Vanguardia. 



Maria José Ragué. El Mundo. 





La terra oblidada. Sala Flyhard. 2012


Juan Carlos Olivares.




Ens hauríem d'haver quedat a casa. Temporada Alta 2011.




Esquivel, una comèdia esterofònica. 2010


Crítica Teatre al diari Avui. 02/02/11 - Dani Chicano

Els fabulosos ‘jingles' d'Arcàdia


Marta Aran, la noia sense sentiments, i Guillem Motos, el noi del desequilibri farmacològic, en un dels millors moments de la peça ideada per Garcia. Foto: ALBA LAJARÍN AYMAMÍ.


Una catifa formada per tres cercles concèntrics i tres grans panells verticals, com si fossin grans altaveus, com si l'escenari de La Planeta hagués estat tunejat, reben el públic quan aquest ingressa a la grada, encuriosit, responent al reclam del títol de l'obra, una bromada molt del gust de l'autor i director, el gironí Llàtzer Garcia (1981): Esquivel, una comèdia estereofònica. És la primera producció professional d'Arcàdia, que es va estrenar el maig passat a la Nau Ivanow de Barcelona, sota els auspicis del projecte PORC. Posteriorment, a Girona, en el marc de Temporada Alta, Arcàdia va presentar Ens hauríem d'haver quedat a casa, una decidida i reeixida aposta per un tipus clàssic de comèdia.

Potser caldria revisar una mica la figura de l'arranjador, pianista i compositor mexicà Juan García Esquivel (1918-2002), la música del qual inspira la peça escrita i dirigida per Llàtzer Garcia. Se'l considera el precursor de la música lounge, ambiental; va aprofitar l'aplicació de l'estereofonia i va aconseguir un so molt propi i plenament recognoscible que va ser inclòs en força produccions del Hollywood del Metrocolor. Esquivel també era un consumat compositor de jingles per a anuncis comercials, confegint melodies festives, alegres i apegaloses.

Aquest mateix to és el que amara de cap a peus aquest espectacle, que únicament té com a fil conductor un deliciós humor –tret comú en les produccions que he vist fins ara de Garcia–, fi, acerat, que fuig de la banalitat, que apel•la a la intel•ligència de l'espectador, al seu esperit lúdic, però sense pretensions. Esquivel... és una successió de jingles teatrals protagonitzats per una trentena de personatges que interpreten, en la majoria dels casos amb brillantor, tres actrius i tres actors. La quantitat de referents que s'hi poden trobar són indici de la riquesa de l'imaginari de Garcia. Referents cinematogràfics, televisius, però també teatrals, de comèdia clàssica i, m'atreviria a dir, algun ressò de Ionesco, sense que amb això pretengui adjudicar una pàtina intel•lectual a l'espectacle –que ni té, ni necessita–, però que fa referència a l'absurd en què desemboquen, de manera hilarant, la majoria de les situacions que es presenten al públic. L'espectador riu a cor què vols amb la Carmen Miranda de Marta Aran; la irrupció d'una deliciosa Esther Williams (Mima Riera) al so de la cacofònica peça Mucha muchacha d'Esquivel; el detectiu maldestre (Albert Prat), amb reminiscències de l'inspector Clouseau, protagonista d'una escena en què tothom es diu Johny, i esclau d'una veu en off que provocarà situacions que duen a l'esclafit joiós; la presentadora televisiva (Laura López), obligada a somriure contínuament sota pena de patir cruels descàrregues elèctriques; la parella formada per una noia (Aran) que ha perdut els sentiments, i un noi (Guillem Motos) que va a la recerca de la dosi justa de fàrmacs que li proporcioni el punt d'equilibri entre la hiperactivitat i la narcolèpsia, i que acaben junts fent una passejada per l'espai; el delirant discurs d'un militar pocapena (Motos). Una nombrosa galeria de personatges que no són exactament el que voldrien ser, conformen el paisatge d'aquest espectacle que guanyarà si el poden fer sovint, perquè requereix l'aplicació d'un ritme de vertigen per tal que funcioni. Llàtzer Garcia va fent feina, molt bona feina, fins que esclati (o potser no, que així és la professió!).

Esquivel, una comèdia estereofònica

Autor i director: Llàtzer Garcia.
Intèrprets: Marta Aran, Laura López, Guillem Motos, David Ortega, Mima Riera i Albert Prat.
Lloc i data: Sala La Planeta, 29 de gener del 2011.