dimarts, 23 de novembre de 2010

Crítiques

Doncs aquí les tenim! Les esperades crítiques! Estem contents, són bones! I no han fet cap acudit amb el nostre títol....


El Punt
Dani Chicano

Diari de Girona
Alfons Petit




Nota de Pere García (periodista i escriptor) sobre "Ens hauríem d'haver quedat a casa".

TEMPORADA ALTA XXI

Entremig del CASSIERS de divendres, el LUPA del dissabte i el MOUAWAD de dimarts, el Festival se’ns despenja amb un GARCIA que amb l’obra ENS HAURÍEM D’HAVER QUEDAT A CASA, ens porta una glopada d’aire fresc entre tanta transcendència, incomunicació i pensament profund. I es que l’obra escrita i dirigida pel gironí LLÀTZER GARCIA afortunadament és sols això; un pur i simple entreteniment. Però, compte que fer això no es tan fàcil i menys amb un tema tan “tocat” com el del “teatre dins el teatre”. I aquí creiem que esta el gran mèrit d’aquest espectacle fet de les “pàgines viscudes” per una companyia –podria ser Arcàdia?-, que amb dificultats pretén fer-se un lloc en el enlluernador però complicat mon del “show business”.

El material acumulat per l’autor en els tot just pocs anys d’experiència en el mon del teatre segurament li donaria per fer un parell d’obres amb el mateix tema, però tampoc es tracta d’això. I es precisament aquí en aquest intent de fer-nos veure quantes més coses –masses- millor de les grandeses i misèries d’aquest mon, on el producte no queda del tot arrodonit. Troballes molt bones com la relació actriu-directora mitjança’ns els ninots, o la mateixa obra- un plom¡-, que pretenen representar en un cafè-teatre on la gent sols vol riure, queden apagades en voler entaforar-hi també una entrevista radiofònica-que segur que va ser com la què mostra-, però que és el menys teatral d’una funció que al cap i la fí és un cant d’amor al teatre. Mentre l’anàvem veient trobàvem coses que ens agradaven més que altres, però al llarg de la funció hem mantingut el somriure als llavis, i això és molt d’agrair i difícil d’aconseguir en els temps que corren. El que és indiscutible és el domini que GARCIA te dels diàlegs, que són el millor de la representació; fluids, ràpids i sobre tot molt intel·ligents, dits amb una gràcia extraordinària pels cinc actors protagonistes que són part fonamental del èxit que l’obra pugui tenir, puig que el seu es un treball fresc i sobre tot fet amb unes tremendes ganes d’agradar. I ho aconsegueixen.

Be doncs l’obra, els actors, el decorat, etc.etc, però si una cosa ens ha agradat és el “happy ending” que ens proposa l’autor amb la suspensió de l’estrena rival. Des de 42ND.STREET per seguir en els ambients teatrals, no havíem vist un final com aquest. I ens encanta¡.

A la funció de diumenge hi havia un nombre considerable d’estudiants de teatre –El Galliner- i segurament les vivències viscudes pels protagonistes no els han semblat el camí de roses esperat. Que no defalleixin, potser es trobaran en el seu caminar amb un final com aquest. I es que com cànta l’irrepetible Ethel Merman: “no hi ha negoci, com el negoci de l’espectacle”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada