Poema Stevenson

El nom de la nostra companyia prové del poema de Robert Louis Stevenson, Et Tu in Arcadia Vixisti. Un poema que va ser l'inspiració pel nostre espectacle Vas viure a Arcàdia/Vent a les veles. Traducció Elies Barberà. 


LXXXIX. ET TU IN ARCADIA VIXISTI

Als antics contes, oh amic, la teva ànima
habità; ells foren la teva infància;
gran expectació, delits i gestes
commovien amb terrors i esperances
el teu cor. La Bèstia Bramadora,
el corn de Roland, i aquell crit de guerra
de l’inerme Aquil·les, de corona ègida,
sentires. Has vist terres de perills,
cales, mars, boscos deserts, illes, valls,
muntanyes fosques. Cavalcares amb
Tristany i Bedevere pel Lionís.

Obrires botiga a Samarcanda, on
trafiquen mags d’esguard furtiu, de nit
et raptà Afrit, i et va dur entre les ales
al mont d’Aral; ànsies de fortuna
et feren embarcar amb una gerra
de diners rumb a Basora. I de l’aire
pur de l’Arcàdia prengueres vida;
la terra del Cant, l’embruixada, en fonts
que els déus freqüenten. I on Kiró, el centaure,
en sa cova et donà la saviesa,
et mostrà les plantes, i les estrelles
brillants que et guien pels boscos obscurs.
En un clar has vist dansar, ocult, Pan,
i els seus ulls rodaven; i on es posaven
vessava joia, i entre espessos roures
volava un horror alat; i la terra
sota els peus fecunds del déu s’estremia.
De vegades, junt al riu plorós, feia
sonar la flauta amb sons màgics i estranys.
Divins i brutals, percebuts pel bosc
i per tu, amb pavor; i lluny, a la plana,
també el rústic pagès s’esbalaïa.

Hi ha coses que, un cop un les ha vist
deixen un fort senyal; vibracions
que aquell qui les sent, sempre reviurà:
Per sempre escoltaràs l’immortal Pan
i aquells déus melodiosos i eterns,
eternament cantant als monts antics.

Què fou aquesta terra, fill dels déus,
per tu? Del país dels somnis venies,
i als teus oïts sona l’antiga música,
els fets dels morts sonen en el teu cap
i les ja oblidades edats heroiques.
A una terra abatuda, massa tard,
i en dies tan dolents, tornes els passos,
per escoltar el rossinyol del migdia,
i arrelar a la platja on Argos torni
-i arribà fa tant!-, vagar per l’estany
on sols es banya l’àngel de l’anhel.

Com quan l’indi torna a Dakota, o al
llunyà Idaho, i allà on abans vivia
la tribu, troba una ciutat brogint;
per un moment, sotja encantat, després
com un gos rastreja a dreta i esquerra,
cerca els altars ancestrals, i les llars
que l’aigua apagà, les arcaiques pors,
i els seus morts. Així l’Esperança a tu,
com una gossada, udolant t’encalça;
fuges aquí i allà; i ni aquí ni allà
habiten déus gentils, ni viu la glòria.

Aquest no és Apol·lo, aquest no és el déu.
Ni aquesta és Venus, tot i que t’ho sembli
un moment. Tot i que el bell riu avanci,
naix d’una font desencantada i corre
al mar ja no sagrat; abandonats
pels déus els trèmuls joncs; de les planures
tristes fa temps que marxà l’aventura;
i tot i que el riu atraient flueixi,
cada riba amb pollancres, cada illot
i meandre amb salzes, reclamen ta ànima,
i impulsin ta xalupa esperançada,
res no anhelis ja; l’esperança és morta.
Fa temps que les arbredes d’or han mort,

i ja no queden ciutats encantades.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada