El nom de la nostra companyia prové del poema de Robert Louis Stevenson, Et Tu in Arcadia Vixisti. Un poema que va ser l'inspiració pel nostre espectacle Vas viure a Arcàdia/Vent a les veles. Traducció Elies Barberà.
LXXXIX. ET TU IN ARCADIA VIXISTI
Als antics contes, oh amic, la teva ànima
habità; ells foren la teva infància;
gran expectació, delits i gestes
commovien amb terrors i esperances
el teu cor. La Bèstia Bramadora,
el corn de Roland, i aquell crit de guerra
de l’inerme Aquil·les, de corona ègida,
sentires. Has vist terres de perills,
cales, mars, boscos deserts, illes, valls,
muntanyes fosques. Cavalcares amb
Tristany i Bedevere pel Lionís.
Obrires botiga a Samarcanda, on
trafiquen mags d’esguard furtiu, de nit
et raptà Afrit, i et va dur entre les ales
al mont d’Aral; ànsies de fortuna
et feren embarcar amb una gerra
de diners rumb a Basora. I de l’aire
pur de l’Arcàdia prengueres vida;
la terra del Cant, l’embruixada, en fonts
que els déus freqüenten. I on Kiró, el centaure,
en sa cova et donà la saviesa,
et mostrà les plantes, i les estrelles
brillants que et guien pels boscos obscurs.
En un clar has vist dansar, ocult, Pan,
i els seus ulls rodaven; i on es posaven
vessava joia, i entre espessos roures
volava un horror alat; i la terra
sota els peus fecunds del déu s’estremia.
De vegades, junt al riu plorós, feia
sonar la flauta amb sons màgics i estranys.
Divins i brutals, percebuts pel bosc
i per tu, amb pavor; i lluny, a la plana,
també el rústic pagès s’esbalaïa.
Hi ha coses que, un cop un les ha vist
deixen un fort senyal; vibracions
que aquell qui les sent, sempre reviurà:
Per sempre escoltaràs l’immortal Pan
i aquells déus melodiosos i eterns,
eternament cantant als monts antics.
Què fou aquesta terra, fill dels déus,
per tu? Del país dels somnis venies,
i als teus oïts sona l’antiga música,
els fets dels morts sonen en el teu cap
i les ja oblidades edats heroiques.
A una terra abatuda, massa tard,
i en dies tan dolents, tornes els passos,
per escoltar el rossinyol del migdia,
i arrelar a la platja on Argos torni
-i arribà fa tant!-, vagar per l’estany
on sols es banya l’àngel de l’anhel.
Com quan l’indi torna a Dakota, o al
llunyà Idaho, i allà on abans vivia
la tribu, troba una ciutat brogint;
per un moment, sotja encantat, després
com un gos rastreja a dreta i esquerra,
cerca els altars ancestrals, i les llars
que l’aigua apagà, les arcaiques pors,
i els seus morts. Així l’Esperança a tu,
com una gossada, udolant t’encalça;
fuges aquí i allà; i ni aquí ni allà
habiten déus gentils, ni viu la glòria.
Aquest no és Apol·lo, aquest no és el déu.
Ni aquesta és Venus, tot i que t’ho sembli
un moment. Tot i que el bell riu avanci,
naix d’una font desencantada i corre
al mar ja no sagrat; abandonats
pels déus els trèmuls joncs; de les planures
tristes fa temps que marxà l’aventura;
i tot i que el riu atraient flueixi,
cada riba amb pollancres, cada illot
i meandre amb salzes, reclamen ta ànima,
i impulsin ta xalupa esperançada,
res no anhelis ja; l’esperança és morta.
Fa temps que les arbredes d’or han mort,
i ja no queden ciutats encantades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada